Les llegendes urbanes s’estenen com la pólvora en tots els àmbits, res escapa dels rumors falsos. Hi hagi on hi hagi opinió publica hi haurà falsos mites. En aquesta nova entrada del blog, et presentem quatre falsos mites de l’accessibilitat més famosos.
L’ús dels sistemes d’accessibilitat és exclusiu per les persones amb discapacitat, jo no necessito accessibilitat.
La tendència és pensar que qualsevol persona que surti de la “normalitat” necessita aplicar solucions d’accessibilitat especials i això és un fals mite. Els entorns s’han de dissenyar per les necessitats de les persones i no al contrari.
L’accessibilitat és molt cara
Existeixen estudis que demostren que invertir en accessibilitat és econòmicament rendible:
- Si l’accessibilitat es considera des de l’origen de la construcció, és a dir, figurant els plans per avançat.
- El que és accessibilitat és segur. Es minimitza el risc d’accident i per tant, l’acció legal també.
- Tard o d’hora el desgast del nostre cos ens portarà a agrair qualsevol inversió destinada a l’accessibilitat.
L’existència de la Llei d’Accessibilitat és suficient per garantir espais accessibles
La llei d’accessibilitat que existeix actualment a Espanya no és suficient per garantir l’accessibilitat dels entorns urbans. Per projectar i aplicar l’accessibilitat correctament s’ha de conèixer la discapacitat amb una noció més enllà del que és legal.
Rampa = accessibilitat
La tendència és pensar que cada pla inclinat suposa representa un dispositiu d’accessibilitat viable, ja que no és així. Ha de reunir una sèrie de condicions per tal que la rampa sigui considerada una via accessible: passamans, superfície anti lliscant, grau de pendent idoni… A més, la mobilitat reduïda no es resumeix a l’ús de les cadires de rodes.
